El fantasma de Tom Joad recorre Europa

The ghost of Tom Joad és una cançó de Bruce Springteen que dóna nom al seu àlbum número 11, editat i publicat l’any 1995. La cançó està basada en el personatge de Tom Joad, protagonista de la novel·la de John Steinbeck The grapes of wrath (1939) traduïda com Las uvas de la ira o El raïm de la ira. La cançó també està inspirada en Talkin’ Dust Bowl Blues i la resta de peces incloses en l’àlbum The Ballad of Tom Joad de Woody Guthrie, un cantant que a la década dels anys 30 va emprendre el llarg camí que separava The Dust Bowl fins a Califòrnia fugint de la gana, la por i la misèria en plena Gran Depressió.

Diversos anys de males collites, una agricultura intensiva, els efectes del Crac del 29 i la sequera i posteriors tempestes de pols que van assolar el Mitjà Oest americà entre 1934 i 1936 van arruinar els propietaris de petites explotacions agrícoles. Van haver d’abandonar les seves terres i emprendre el camí cap a un món millor quan els bancs van executar les hipoteques i els van fer fora de casa seva. Eren gent que fins llavors havien portat una vida sacrificada però dins del sistema. Es calcula que entre 1930 i 1936 més de 2,5 milions de persones van anar dels estats coneguts com a Dust Bowl cap al sud. L’any 1934 només d’Okahoma van marxar 400.000 persones i de Kansas, 200.000. El recorregut dels okies era un impuls cap a la supervivència.

Quan arriben a Califòrnia, aquells americans que fins llavors havien estat ciutadans exemplars, que vivien d’acord amb l’anglo-conformity que exigien als immigrants, que adoraven la seva bandera i que van ser capaços de cremar exemplars del llibre d’Steinbeck que atacava els autèntics responsables d’aquella devastació económica, social i humanitària van ser tractats com escòria i animalitzats fins a l’extrem. Tancats en camps de refugiats se’ls va privar de tota la seva dignitat. John Ford amb la versió cinematogràfica va contribuir a popularitzar encara més l’odissea de la familia Joad, el seu viatge èpic a la recerca de la felicitat i va convertir Tom Joad en un arquetip, una metáfora de tots els americans que en la década dels anys trenta van recórrer la ruta 66 esperant que a la terra promesa els arbres els regalarien fruita i mel. Molts van morir pel camí i els que van arribar no van trobar res.

Avui, 90 anys després d’aquell èxode vergonyós seguim immersos en un sistema que ens pot expulsar en qualsevol moment i sotmetre’ns a les situacions més extremes, més inesperades i més irresolubles que ens poguem imaginar. I els mateixos que llegim i ens horroritzem amb la situació en què malvivien els okies en les tendes de campanya fetes amb llaunes de sopa Campbell som capaços de conviure sense immutar-nos amb la crisi dels refugiats de Síria. En el capítol 16 de la novel·la un dels personatges, el predicador Jim Casy li diu a Tom Joad:

“Tom, hay cientos de familias como nosotros, todas yendo al oeste. Me he fijado. Nadie va hacia el este, nadie entre todos esos cientos pero es como… como si huyeran de los soldados. Parece que el país entero se traslada”. “Sí —contestó Tom—. El país entero está en marcha. Nosotros también.”

El conflicte de Sïria, la major crisi humanitària dels darrers temps ha provocat que 6,6 milions de persones hagin fugit de casa seva dins el territori sirià i que 4,7 milions més busquin refugi, seguretat i assistència en altres països, i cada cop més a Europa. En total, un 70% de la població. És la mateixa recerca, la felicitat i el mateix objectiu, la terra promesa on viure sigui possible. I troben la mateixa oposició i el mateix resultat.

I no és només Sïria. Segons dades de Casa nostra-Casa vostra més de 290 milions de persones han hagut de desplaçar-se forçosament de casa seva per conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa. Des de l’any 2000, i per culpa de les polítiques europees de blindatge de les seves fronteres, més de 32.000 persones han perdut la vida intentant creuar el Mar Mediterrani, que s’ha convertit en un immens cementiri. L’any 2016 ha estat un dels més mortífers. Segons Unicef, el 26% eren nens refugiats que fugien de la guerra, la violència i la pobresa extrema de països com Síria, Afganistan, Nigèria, Irak o Eritrea. Molts van arribar sols. I Europa fa el paper de la bella i assolellada Califòrnia: guardar la fruita i la mel mentre el raïm de la ira va fermentant i el fantasma de Tom Joad s’hi passeja.

Aquest mes de març a Little English volem parlar dels voluntaris, de la gent que dedica una part del seu temps a treballar perquè les vides d’aquestes persones recuperin la dignitat que mai haurien d’haver perdut. Hi ha moltes formes de ser voluntari: a les oficines de les ONG que treballen als camps de refugiats, fent traduccions de la documentació que arriba des dels organismes internacionals, anant a les zones on els refugiats están sent atesos, buscan finançament o bé acollint-los i fent acompanyament dels refugiats sirians que ens els pròxims mesos arribaran a Catalunya.

Tots estem exposats a què la nostra sort canvïi. Un sequera persistent, un ús abusiu de l’aigua dels aqüífers subterranis i les freqüents tempestes tropicals a la zona han provocat que en cent anys la vall de San Joaquín a Califòrnia s’hagi enfonsat 8,5 metres. Si aquesta catàstrofe continua endavant milions de persones veuran amenaçades la seva supervivència i hauran de marxar d’una terra que quedarà submergida sota l’aigua. Per tant, hauran de buscar refugi lluny de casa seva. Són els descendents d’aquells californians que als anys 30 miraven els okies com si fossin apestats.