La dificultat de la traducció literària

La dificultat de la traducció literària ve donada per la concepció de la traducció com a reproducció. Cada traducció és una reescriptura del text i, per tant, una reinterpretació, una repetició similar a la que es dóna quan repliquem una obra d’art. En el cas de l’obra literària la reproductibilitat és aliena al debat sobre la falta d’autenticitat de la còpia ja que l’obra literària no transmet només la forma sinó, sobretot, el contingut, per tant la podem reproduir tant com vulguem sense que se’n perdi el sentit original. De fet la impremta va afavorir la reproductibilitat tècnica de l’escriptura. Walter Benjamin ho explica referint-se a la fotografia. “De la placa fotográfica, por ejemplo, son posibles muchas copias; preguntarse por la copia auténtica no tendría sentido alguno”. Ara bé, en el cas de la literatura “allò autèntic que conserva la seva autoritat plena” és la versió original del text, allò que va escriure l’autor, és a dir, l’obra en la seva llengua original. I aquí és on podem aplicar tota la reflexió que fa Benjamin quan diu que “fins i tot a la reproducció més ben acabada li falta alguna cosa”.

El traductor literari a part d’enfrontar-se a les dificultats que té qualsevol traducció està subjecte a l’estil, a la veu narrativa de l’autor o a la sonoritat del text i cada traducció porta un debat molt profund sobre què volia dir l’autor i com ho diu. Com explica Josep Maria Pinto, traductor de l’obra de Marcel Proust, A la recerca del temps perdut “la manera d’expressar tradueix la manera de pensar”.

Quina és la finalitat de la traducció literària?

Benjamin assegura que cap poema està dedicat al lector però planteja la qüestió de si les traduccions es fan pensant en els lectors que no entenen l’idioma original. I aquesta és la diferència principal entre original i traducció, segons Benjamin que considera que la raó fonamental de la literatura no és la comunicació però la traducció literària centra la seva atenció en la comunicabilitat de l’obra i no en la seva forma. A propòsit de la traducció al català de la poesia I’m simply saying de Deena Larsen, Oreto Domènech assegura que “traduir és un repte apassionant i és innegable que el repte esdevé més gran i complicat si ens acarem amb el gènere de la poesia; transportar les figures retòriques d’una llengua a una altra se’ns representa com una mudança de delicades peces de vidre que poden arribar al seu destí en tota la seua esplendor… o fetes bocins”.

El paper de la traducció literària

Malgrat tot el que hem dit, però, la traducció literària té un paper primordial en el coneixement de la literatura. Per un costat serveix per aproximar qualsevol lector a la literatura universal ja que en portar l’obra a la seva llengua esborra l’escull que suposa la barrera idiomàtica. Cal destacar la importància social de la traducció literària pel que té de difusió de la cultura. Com si no, haguéssim conegut els clàssics grecs, llatins i àrabs. Per altra banda ajuda a configurar i fixar el model lingüístic literari d’una llengua en un determinat moment a partir de la codificació gramatical que estableix i difon la traducció. En aquest sentit, la majoria de literatures que han volgut prestigiar-se han promogut que els seus millors escriptors traduïssin les obres magnes de la literatura universal. Així tenim que Poe arriba als lectors portuguesos a través de Pessoa que és un dels autors més universals que tenen.

Les traduccions literàries al català

Les traduccions al català que el Noucentisme va impulsar van adquirir un paper primordial com a instrument per a la recuperació del català i la posada en circulació d’uns determinats models de lengua i estil. Igual que Pessoa a Portugal, Josep Carner a Catalunya es va dedicar a traduir i ho combinava “amb la seva obra com a poeta i prosista”. També trobaríem Carles Riba i Josep Maria de Segarra com a traductors de luxe que van dedicar una part important de la seva energia creativa a dotar la cultura catalana de les traduccions de les millors obres de la literatura universal. Hi ha un inconvenient quan el traductor és de la magnitud de Carner, Riba, Sagarra. O Pessoa, en el cas de la traducció de Poe al portugués. I és la tensió que s’estableix entre poeta i traductor pel que fa a la sensibilitat artística i el grau de sintonía entre ambdós. Aquesta tensió s’accentua quan el traductor és un escriptor amb una obra i un estil consolidat i profundament personals i normalment es resol a favor del traductor i en detriment de la traducció.

Nevermore no és el mateix que mai més

“Temeritat inconcebible la de traduir poemes”, diu Xavier Benguerel, traductor de Poe al català. Benguerel com a traductor és rigorós, precís i fiable però ell manté que “no és que sigui difícil de traduir un gran poema, és imposible”. En el mateix sentit Anna Maria Moix assegura que nevermore no és el mateix que nunca mais o que mai més: “No, nevermore no es lo mismo que nunca más, ni que jamais plus, ni que nunca mais ni que jamais més. (…) Significan lo mismo, pero no son lo mismo. Y ahí está al drama de la traducción, por supuesto, porque las palabras necesariamente significan, pero poseen un ser esencialmente eufónico”, diu.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *